La floració de maig de 2026 evoca la renovació dels vincles intergeneracionals que constitueixen el nucli de la tradició familiar catalana. Quan les crisis matrimonials amenacen de fragmentar aquests llaços, el règim de visites d’avis emergeix com un instrument jurídic fonamental per preservar relacions essencials en el desenvolupament dels menors. La complexitat d’aquests procediments requereix una anàlisi profunda del marc normatiu català i l’evolució jurisprudencial més recent.
A Catalunya, l’article 236-4.2 del Codi Civil de Catalunya reconeix el dret recíproc tant dels menors a poder relacionar-se amb els avis, com dels avis a poder relacionar-se amb els seus néts. Aquesta regulació específica diferencia l’ordenament català del règim civil comú, establint un marc jurídic particular que reflecteix la importància de les estructures familiars esteses en la cultura catalana.
Marc normatiu específic del dret català
El Codi Civil de Catalunya desenvolupa un sistema integral de protecció de les relacions intergeneracionals que va més enllà del dret civil comú espanyol. Contempla que seran els progenitors qui hauran de facilitar aquestes relacions, les quals només es podran impedir si existeix una justa causa. Aquesta obligació positiva de facilitació constitueix una característica distintiva del dret català que reforça la protecció dels vincles familiars.
La doctrina del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha precisat que «La consideració per legislador d’aquests drets deriva de l’important paper que els avis representen en el lliure desenvolupament de la personalitat dels menors», establint un fonament antropològic i psicològic sòlid per a la intervenció judicial en aquestes matèries.
L’especificitat catalana es manifesta també en el procediment, ja que tant l’article 233-12 del Codi Civil de Catalunya com l’article 90 del Codi Civil preveuen la possibilitat que els progenitors en el conveni regulador determinin un règim de visites a favor dels avis, permetent solucions consensuades que respectin l’autonomia familiar.
Evolució jurisprudencial del Tribunal Suprem 2024-2025
La jurisprudència del Tribunal Suprem ha experimentat una evolució significativa en 2024-2025, establint criteris més restrictius per a la concessió de règims de visites. La STS 918/2024 de 27 de juny va determinar que no procedeix l’establiment d’un règim de visites quan no hi ha impediments a la comunicació amb els menors.
Aquesta doctrina estableix que «solament procedeix aquest reconeixement quan efectivament s’impedeixi als avis tenir relació amb els néts o quan, donades les circumstàncies concurrents, aquest accés sigui molt restringit i l’interès del menor exigeixi ampliar-lo«. El criteri restrictiu busca evitar la judicialització innecessària de les relacions familiars quan no existeix una situació real d’impediment.
La sentència emfatitza que «si en cas de crisi matrimonial es concedeix un dret de visites al progenitor no custodi i aquest facilita l’accés dels seus fills amb els avis, no està justificat fixar judicialment aquestes visites, perquè no concorre el pressupost de l’art. 160 CC i la intervenció judicial suposaria una intromissió no justificada de l’Estat en les relacions entre particulars».
Pressupostos processals i legitimació
El procediment judicial per establir un règim de visites requereix acreditar que existeix un impediment real o una restricció greu en les relacions entre avis i néts. No n’hi ha prou amb la mera voluntat de formalitzar judicialment trobades que ja es produeixen de manera natural.
Els pressupostos processals inclouen la demostració que els progenitors obstaculitzen activament la relació, que han trencat unilateralment contactes preexistents, o que les circumstàncies familiars han generat un accés tan restringit que perjudica l’interès del menor. La jurisprudència exigeix una valoració cas per cas de la situació específica.
La jurisprudència ha establert que el règim de visites a favor dels avis no és assimilable al que tenen els progenitors no custodis, almenys pel que fa referència a amplitud i contingut, donat que els avis no ostenten pàtria potestat i la seva relació amb els menors té característiques diferenciades.
Concepte de justa causa en el dret català
La «justa causa» que permet impedir les relacions constitueix un concepte jurídic indeterminat que s’ha de valorar atenent a les circumstàncies concretes de cada cas. Alguns dels supòsits de justa causa inclouen la falta de vincle afectiu, l’absència de contacte durant anys, l’existència de problemes seriosos entre pares i avis com maltractaments, sospites d’abusos o condemnes penals.
També constitueixen justa causa la intenció per part dels avis d’assumir un rol parental inapropiat, conductes inadequades dels avis, manifestacions contra els progenitors, així com informes psicològics que evidenciïn risc raonable per al menor que aquesta relació el desestabilitzi.
Conseqüències de l’incompliment: STS 1070/2025
La STS 1070/2025 de 30 de desembre ha marcat un punt d’inflexió en les conseqüències de l’incompliment de règims de visites. El Tribunal Suprem ha confirmat que un únic incompliment injustificat pot ser constitutiu de delicte de desobediència greu.
El cas específic es referia a una mare que, tenint establert per resolució judicial un règim de visites a favor dels avis paterns, va decidir no portar els nens al Punt de Trobada fixat en la data programada. La sentència va considerar provat que va actuar amb consciència i voluntat d’incomplir el manament judicial sense causa justificativa.
Aquesta doctrina reforça l’eficàcia executiva de les resolucions sobre règim de visites, equiparant el seu valor a qualsevol altra ordre judicial l’incompliment de la qual pot comportar responsabilitat penal, recordant que els mandats judicials no són meres suggerències sinó ordres vinculants.
Les famílies catalanes que enfronten situacions de restricció en les relacions intergeneracionals troben en el règim de visites d’avis una eina legal específica i eficaç, recolzada per una evolució jurisprudencial que equilibra la protecció de l’interès del menor amb el respecte a l’autonomia familiar.