Reclamar la llegítima es pot fer per dos camins: arribant a un acord amb l'hereu i signant-lo davant notari, o presentant una demanda al jutjat. Tots dos acaben al mateix lloc —cobrar la part que la llei reserva a determinats familiars—, però no triguen el mateix, no costen el mateix ni deixen la família en la mateixa situació. Aquest article explica com funciona cada via, en quin ordre es fan les coses i quins senyals indiquen que la negociació ja no avança.
Va dirigit a qui ha quedat fora del testament o creu que el que li han ofert no s'ajusta al valor real de l'herència, i vol entendre el procés abans de moure fitxa.
La via extrajudicial permet cobrar la llegítima en setmanes o pocs mesos quan hi ha acord sobre el valor de l'herència: es tanca amb un requeriment previ i una escriptura davant notari. La via judicial és el recurs quan l'hereu nega el dret, oculta béns o discuteix la valoració, i sol allargar-se més d'un any.
Qui pot reclamar la llegítima i per quin import
No tothom té dret a reclamar la llegítima. La llei reserva aquesta part de l'herència a un grup tancat de familiars, els legitimaris, i la resta de parents o persones properes al difunt en queden fora encara que hagin conviscut amb ell o l'hagin cuidat.
A Catalunya la llegítima funciona com un dret de crèdit: el legitimari no es converteix en copropietari del pis ni del compte bancari, sinó que té dret a reclamar una quantitat a qui ha heretat. Això té una conseqüència pràctica important: l'hereu pot pagar en diners o adjudicant béns, i el legitimari no pot imposar que se li doni un bé concret.
Els legitimaris i la quota de la quarta part
A Catalunya són legitimaris els fills del causant i, si han mort abans, els seus descendents; si no n'hi ha cap, ho són els progenitors. El conjunt dels legitimaris té dret a la quarta part del valor de l'herència, segons estableix el llibre quart del Codi civil de Catalunya, i aquesta quarta part es reparteix entre tots ells.
El càlcul no es fa només sobre el que hi havia el dia de la mort. Al valor dels béns se li resten els deutes i les despeses de l'últim any, i s'hi sumen determinades donacions fetes en vida. Per això un legitimari que troba els comptes buits no sempre es queda sense res: si el difunt va donar un immoble a un dels fills anys abans, aquell valor pot entrar al càlcul. Aquesta operació és la que sovint desencadena el conflicte, perquè l'hereu i el legitimari rarament coincideixen en què s'ha de computar.
Com funciona la reclamació extrajudicial de la llegítima
La via extrajudicial no és una conversa informal. Té passos ordenats i documents que després, si el cas acaba al jutjat, pesen: demostren que es va reclamar a temps i que l'altra part va rebre la petició.
El recorregut habitual comença amb la petició d'informació —testament, certificat d'actes d'última voluntat, saldos bancaris, dades registrals dels immobles—, continua amb el requeriment formal a l'hereu i acaba, si hi ha acord, davant notari. Entremig hi cap una mediació o la intervenció d'un taxador acceptat per les dues parts, que sol ser la manera més ràpida de desencallar una discussió sobre el valor d'un pis.
El requeriment per burofax i què ha de contenir
El burofax amb justificant de recepció i certificació de text és l'eina estàndard perquè deixa constància de tres coses: qui reclama, què reclama i quin dia ho va fer. Aquest últim punt és el que interromp el termini de prescripció, i per això no s'ha d'enviar un missatge genèric.
Un requeriment ben redactat identifica el causant i la data de la defunció, acredita la condició de legitimari, concreta què es demana —el pagament de la llegítima i la informació necessària per calcular-la—, fixa un termini raonable de resposta i adverteix que, si no n'hi ha, s'acudirà als tribunals. Si l'hereu no recull el burofax, l'enviament igualment deixa rastre. En aquest punt és on tenir un advocat especialitzat en dret successori marca la diferència entre un escrit que obre negociació i un que només escalfa l'ambient.
L'acord i l'escriptura davant notari
Si l'hereu accepta la xifra, el tancament es fa en escriptura pública. Pot ser una escriptura d'acceptació i adjudicació d'herència en què el legitimari compareix per rebre el pagament, o un document específic de liquidació i entrega de la llegítima amb carta de pagament.
L'escriptura serveix per a tres coses alhora: acredita el cobrament, tanca la reclamació perquè el legitimari dona per satisfet el seu dret, i permet liquidar l'impost i inscriure al Registre de la Propietat el que faci falta. Quan els hereus no es posen d'acord entre ells però ningú discuteix el dret del legitimari, també existeix la possibilitat de nomenar un comptador partidor que reparteixi l'herència sense passar per un procediment contenciós.
Quan la reclamació acaba al jutjat
Es va a judici quan la negociació topa amb un mur: l'hereu nega la condició de legitimari, no dona cap informació sobre el patrimoni, valora els béns molt per sota del que valen o, directament, no contesta.
Hi ha dos escenaris diferents. Si el que es discuteix és el repartiment global de l'herència, el camí és el procediment de divisió judicial d'herència. Si el dret a heretar no es discuteix i el que es reclama és una quantitat concreta —la llegítima, o el complement quan el que s'ha rebut és insuficient—, el camí és una demanda de reclamació de quantitat.
Divisió judicial d'herència i formació d'inventari
El procediment de divisió judicial comença amb la formació d'inventari davant el lletrat de l'Administració de Justícia, on cada part proposa quins béns i quins deutes han d'entrar-hi. Si hi ha acord, es passa a la valoració; si no, la discrepància es resol en un judici.
Després arriba la taxació dels béns, sovint amb un pèrit designat pel jutjat, i finalment la proposta de repartiment. Cada bloc pot generar la seva pròpia discussió, i per això aquest procediment és el que més s'allarga. Quan hi ha risc que l'hereu buidi comptes o transmeti immobles mentre el plet avança, es poden demanar mesures cautelars sobre béns de l'herència, però no s'acorden automàticament: cal justificar-les.
Terminis reals per cobrar per cada via
Els terminis depenen del nombre d'hereus, del tipus de béns i del grau de conflicte, però hi ha ordres de magnitud que ajuden a decidir.
- Acord extrajudicial amb notaria
De poques setmanes a uns mesos, comptant la recopilació de documentació i la signatura - Procediment judicial
Habitualment més d'un any, i força més si hi ha inventari discutit, pèrits i recurs - Impost de successions
Sis mesos des de la defunció per presentar-lo, amb possibilitat de demanar pròrroga - Termini per reclamar
Varia segons la llei civil aplicable a l'herència; a Catalunya se sol parlar de deu anys des de la mort del causant
El termini fiscal corre al marge del conflicte. Que els hereus estiguin barallats no atura el rellotge de l'impost, i aquest desajust és un argument de pes per intentar primer l'acord.
Costos, interessos i impost de successions
La via extrajudicial concentra la despesa en honoraris d'advocat, aranzels notarials, certificats i, si cal, una taxació pericial. És previsible i es pot pressupostar abans de començar.
La via judicial hi afegeix el procurador, els pèrits del procediment i el risc de la condemna en costes: qui perd pot acabar pagant part de les despeses de l'altra part. A canvi, obre la porta a reclamar interessos per l'endarreriment en el pagament, cosa que en herències de valor alt i plets llargs no és menor.
Hi ha un factor que sovint es passa per alt: el pagament de l'impost de successions. El legitimari tributa per allò que rep, i fer-ho fora de termini comporta recàrrecs. Planificar la liquidació mentre es negocia evita que el cobrament arribi erosionat per sancions.
Bloquejos habituals quan l'hereu no paga
No tots els silencis signifiquen el mateix. Distingir el tipus de bloqueig ajuda a decidir si encara té sentit insistir fora del jutjat o si cal presentar demanda.
- Silenci administratiu de l'hereu: no contesta el burofax ni facilita documentació. Un segon requeriment amb termini curt sol ser l'últim pas abans de la demanda.
- Discrepància de valoració: accepta pagar però taxa el pis molt per sota. Una taxació d'un professional independent acceptada per tots sol tancar el tema.
- Herència sense liquiditat: tot el patrimoni és immobiliari. Es pot pactar un calendari de pagaments o l'adjudicació de béns.
- Negació del dret: l'hereu sosté que el reclamant no és legitimari o que ja va cobrar en vida. Aquí la via judicial és gairebé inevitable.
- Herència no acceptada: ningú mou res. Existeix la possibilitat d'interpel·lar l'hereu perquè es pronunciï i deixi de bloquejar la situació.
Si el cas encaixa en algun d'aquests supòsits i no saps per on començar, pots plantejar la situació al despatx amb la documentació que tinguis a mà.
Preguntes freqüents sobre reclamar la llegítima
Què és millor, reclamar la llegítima per via judicial o extrajudicial?
Com a punt de partida, sempre l'extrajudicial: és més ràpida, més barata i no trenca del tot la relació familiar. La via judicial es reserva per als casos en què l'hereu nega el dret, amaga informació o imposa una valoració que no s'aguanta. Fins i tot quan s'ha presentat demanda, l'acord segueix sent possible.
Com es fa un requeriment extrajudicial per reclamar la llegítima?
Amb un burofax amb justificant de recepció i certificació de text dirigit a l'hereu. Ha d'identificar el causant, acreditar la condició de legitimari, concretar què es reclama, demanar la informació patrimonial necessària i fixar un termini de resposta. És el document que acredita la data en què es va reclamar.
Es pot reclamar la llegítima si no hi ha testament?
Sí. Quan no hi ha testament, l'herència es reparteix segons l'ordre que fixa la llei, i els legitimaris que hi tinguin dret el conserven igualment. El procediment és el mateix: identificar hereus, determinar el patrimoni, calcular la quota i reclamar-la primer fora del jutjat.
Compten les donacions que el difunt va fer en vida?
Determinades donacions sí que es tenen en compte per calcular la llegítima, perquè s'afegeixen al valor de l'herència abans de fer el repartiment. Quina entra i quina no depèn de qui la va rebre, de quan es va fer i de la llei aplicable a l'herència, de manera que és una qüestió que s'ha de revisar cas per cas.
Referències legals
- Llei 10/2008, del llibre quart del Codi civil de Catalunya, relatiu a les successions — regula les successions, els legitimaris i la llegítima a Catalunya.
- Llei 1/2000, d'enjudiciament civil — regula els procediments civils, inclosa la divisió judicial d'herència.
- Codi civil espanyol — regula el dret successori comú i els terminis de les accions civils.